Abans d’introduir aquest article, vull donar les gràcies a la Mercè (nom fictici que emprarem en agraïment per permetre explicar la seva història), qui ha autoritzat la publicació d’aquest. Penso que en l’estudi del treball psicoterapèutic, és primordial l’anàlisi de casos i que dit anàlisi, és molt més enriquidor quan podem compartir casos verídics, històries reals o experiències descrites per qui les ha viscudes de primera mà. L’agraïment per ella és especial, justament pel traumàtic que és la seva història i per tant, valenta l’aprovació de la seva publicació. En el moment que escric aquest text, la Mercè ha assistit a consulta en set ocasions. La seva petició inicial és promoure canvis en el seu estat d’ànim sovint depressiu, amb desgana generalitzada cap a qualsevol mena d’activitat i que es presenta acompanyat d’insomni. En la primera entrevista la Mercè ja explica com atribueix aquesta simptomatologia a esdeveniments de la seva història personal.
És una persona jove, la més gran de tres germanes i prové d’un altre país. Als set anys, i encara en el lloc de procedència, els seus pares, pensant en una millor vida per la Mercè, decideixen donar-la en adopció a uns familiars, que ja planejaven emigrar en recerca d’unes millors condicions per al futur dels seus fills. Cal contextualitzar que de la tradició del seu país d’origen es dóna el costum dels dots en el matrimoni. Arribat el moment del casament dels fills, la família de la núvia ha de fer un pagament a la del futur espòs pel simple fet de contraure matrimoni. En aquell moment, els pares de la Mercè veuen que en un futur no podran assumir aquesta responsabilitat amb tres filles i per això, decideixen donar-la en adopció. El seu tiet patern i la seva dona, que ja tenen dos fills homes i volen una filla, en seran els pares adoptius.
En el treball psicoterapèutic amb problemàtiques com les de la Mercè, hi ha l’opció d’emprar la teràpia EMDR (Eye Movement Desensibilization and Reprocessing). Aquesta és una tècnica psicològica que persegueix atenuar els efectes negatius dels esdeveniments traumàtics mitjançant la dessensibilització i reprocessament a través de moviments oculars. En el seu cas, mirem d’identificar quines experiències passades poden tenir a veure amb la simptomatologia depressiva actual. De seguida explica l’escena del dia que els seus tiets vénen a buscar-la a casa. La seva narració és esfereïdora. A casa seva, la maleta penjada a la porta de la seva habitació i preparada per la seva mare. Ja han arribat els seus tiets i nous pares adoptius. El seu pare no hi és present. Sembla que havia anat a treballar fora de la població una temporada. Na Mercè, conscient de què implica la situació, plora desesperada i s’enganxa amb força a les cames de la seva mare. Sap que l’estan separant de la seva família de forma definitiva. És la viva imatge d’un abandonament, de l’immens dolor que suposa separar un infant de la seva edat dels seus pares i germanes i de la impossibilitat d’entendre el motiu de tot plegat. Aquest abandonament i les preguntes que encara avui no sap respondre com el “perquè jo i no una de les meves germanes petites que encara no en són conscients?” o “per què la meva tieta ho va permetre quan en el fons no hi estava d’acord?” són l’origen d’aquest record traumàtic. El sentiment de no importar a les persones que més estimes és per ella emocionalment devastador.
Mitjançant la teràpia EMDR i en el transcurs de tres sessions mirem de dessensibilitzar i reprocessar aquest record com una experiència on ella, com a nena, no en va poder evitar el desenllaç de cap manera, on els seus pares no van imaginar el profund dolor emocional que suposaria, on la tieta tampoc conforme, va haver d’acceptar per la insistència del marit i els seus fills. En definitiva mirem de treballar en la direcció que la Mercè senti que aquest abandonament no va tenir a veure amb la seva valia personal o l’amor dels seus pares, sinó amb una situació culturalment aprovada i que les tradicions i condicions econòmiques fan possible per més que sembla increïble.
Aquest treball comença a veure els seus fruits en el transcurs de les sessions, quan la Mercè inicia la recuperació del seu estat d’ànim. La sensació de por a l’abandonament, que per ella encara és ben actual, ja no la fa decaure de forma tan intensa. Sent ganes de fer coses i afany d’aconseguir un futur lliure d’aquest dolor.
En les sessions d’EMDR, afloren tota mena de records: anteriors a l’adopció, de la seva trista infància posterior, dels obstacles que la seva família adoptiva posava en la comunicació amb els seus pares i germans biològics. També varietat d’emocions: ràbia, impotència i sobretot dolor. El dolor d’una pèrdua dels vincles més forts que pot tenir un infant: la seva família. Però el dolor comença a ser menys ofegós i la seva vida actual passa a ser percebuda amb un altre to. Comença a pensar en el futur amb la seva parella, en com restablir la relació amb la seva família biològica o en el seu futur professional. Ara pot plantejar-se de forma realista aquests temes sense que el passat els paralitzi.
Deixar el passat en el passat i treballar perquè no condicioni de forma irreparable el present, és l’objectiu de diversos tipus de tractament. L’escriptura i narració dels fets, l’anàlisi psicodinàmic dels vincles familiars o el mateix EMDR són formes de canviar la percepció d’esdeveniments anteriors que poden comprometre la salut emocional actual de les persones. Les vivències de la nostra vida s’associen a emocions, de vegades de forma quasi inseparable. Metafòricament, en determinades experiències la nostra ment actua com una mena de procés de fossilització, on només queda l’emoció, separant o perdent l’esdeveniment, potser no suportat per la nostra consciència. De la duresa d’aquest efecte en dependrà la possibilitat de viure o fixar experiències noves lliures de la seva petjada. Tornar al passat i treballar-lo per reexperimentar-lo de forma saludable és a vegades, el pas més recomanable per a resoldre el present.
