Un argument freqüent en la consulta psicològica infantil és l’efecte dels criteris o accions educatives que les figures parentals posen en marxa en el dia a dia amb els infants i la repercussió d’aquests sobre la creació de problemes. En els de comportament: “hem estat massa permissius”, en ansietat: “jo també tinc pors i crec que li he transmès” o en socialització: “nosaltres tampoc som massa extravertits” són uns dels exemples típics d’aquests tipus d’atribucions.
Habitualment, tendeixo a veure com a obstacles en la intervenció aquest tipus d’arguments perquè solen fer referència a fets passats (i per tant no modificables) o caracterials (que formen part de la personalitat o caràcter de les persones). A més, hom pot observar com justament quan hi ha aquesta consciència de la relació, és quan mares i pares ja han posat en marxa actituds per modificar la influència d’aquests fets o tarannàs, portant a consulta feina ja feta al respecte.
Efectivament, el passat té una utilitat d’aprenentatge per a situacions futures i els “errors” en l’educació d’un infant poden ajudar a no repetir-los amb un germà petit o amb ell mateix en un futur. Però a la pràctica s’observa que la sensació de culpa bloqueja les habilitats parentals i l’enginy per resoldre situacions que suposen un problema, pot veure’s perjudicat. Poder treballar amb mares i pares per a fer arribar propostes en la seva actitud que suposin un canvi en el problema consultat, és un dels escenaris desitjables en psicoteràpia infantil. Canviar el plantejament de “nosaltres tenim la culpa” en una de les meves reestructuracions preferides “vosaltres enlloc de la culpa teniu la solució i miraré de donar-vos idees per posar-la en marxa” és un pas que accelera i facilita el procés, que abandona les acusacions causals i les substitueix per relacions circulars entre el comportament i els factors que el mantenen. “Hem estat molt permissius i ara hi ha moments que passem a l’altre extrem, actuem educativament sense deixar-nos condicionar pels fets passats sinó per les necessitats educatives actuals del nostre fil”, “jo també tinc pors i és possible que això hagi detonat la seva ansietat, però actualment que la manté i agreuja? Treballem-hi!”, “nosaltres no som massa extravertits però hem de trobar la manera que la socialització no li suposi un problema sense arribar a ser la necessitat de ser la persona més sociable del món”. Aquestes sí són posicions que faciliten el canvi positiu i la solució de problemes. Educar és influenciar, fins i tot manipular a favor del nostre criteri, que mai pot ser objectiu però que en figures parentals gairebé sempre és benintencionat. La culpa és per tant, en aquest context, un obstacle poc justificat que eclipsa les nostres solucions.
