Durant el confinament i quan tots estàvem per altres coses, la revista Pissarra va publicar aquest article que havia escrit feia poc. Segurament ara amb el principi de curs, és millor moment per presentar-lo.
http://revistapissarra.cat/resistencia-pacifica-a-lescola-intervencio-en-problemes-de-comportament
Tot sovint, en Lluc es despertava angoixat després d’una nit de malsons. Era cap de setmana? – es demanava. Quan la resposta era “no” tot eren nervis i mal humor. Des de feia ja uns quants cursos havia avorrit del tot l’escola. El fet és que quan era més petit no li desagradava, però poc a poc havia començat a tenir dificultats. La lectura, l’escriptura i especialment les matemàtiques sempre eren més complicades del que ell es veia capaç de fer. I així, les jornades escolars s’havien anat convertint en una tortura quotidiana. Veia com els seus companys aprenien més ràpid i els seus mestres arribaven a perdre la paciència amb les seves dificultats. Suports de mestres “especials”, classes de reforç, reeducacions eternes i hores de feina cada horabaixa, completaven les jornades que semblaven no tenir mai final.
Un dilluns dematí, en Lluc va sortir del llit més content del que era habitual. No semblava tenir motius per aquest canvi d’humor, però li rondava pel cap un comentari que la mestra li havia fet divendres abans de partir d’escola: “Lluc, darrerament he estat pensant que es tema del Sistema Solar se te dóna força bé. Hi tens traça. Dilluns te duré una fitxa per ampliar es teus coneixements en aquest tema. Només és una proposta voluntària, no hi tens cap obligació.” Ho havia d’admetre, estava totalment desconcertat i intrigat. Aquest comentari de la seva mestra l’havia deixat realment confús. No recordava la darrera vegada que qualcú li havia dit res semblant en relació al seu rendiment en alguna àrea de l’aprenentatge escolar.
Aquell dematí de dilluns, la seva mare va notar qualque cosa diferent. Per ventura no havia canviat gran cosa, però semblava que en Lluc no estava tant trist i angoixat com altres dilluns. Quan va arribar a l’escola, va saludar els seus companys i no va poder evitar treure el tema: “sabíeu que sa lluna no és un planeta? És un satèl·lit”. En Joan, que presumia dels seus bons resultats escolars, el va mirar amb cara d’alliçonar: “si que ho és Lluc, sa lluna és un planeta des Sistema Solar”. En Lluc se va desinflar, per uns moments havia somiat que tenia capacitats especials per l’astronomia, però acabava de comprovar que només era una àrea més on les seves dificultats el delataven sense poder fer-hi res.
Van entrar a l’aula, van seure i la mestra començà la classe després de demanar-los com els havia anat el cap de setmana. A continuació, mirà a en Lluc i li dedicà un somriure amb una expressió a cavall entre l’alegria de veure’l i la confiança en les seves capacitats. “Continuarem amb el Sistema Solar”- va dir la mestra. “Precisament!”.- va pensar en Lluc. Un poc d’explicació, una animació en aquella nova pissarra digital i el torn de preguntes de la mestra als alumnes. “Lluc, la lluna què és?” – demanà la mestra. “Mmm… un planeta?” – contestà en Lluc recordant les paraules d’en Joan. “No vas malament Lluc, però hi ha un altre terme que és més exacte” – digué la mestra. “Un satèl·lit!” – contestà en Lluc amb el cor bategant molt més depresa. “Correcte!” - exclamà la mestra, i afegí: “recorda’m que te doni sa fitxa d’ampliació que te vaig comentar divendres”.
El dematí va seguir per en Lluc d’una forma totalment diferent a la d’un dilluns qualsevol. Durant el transcurs de les classes, la mestra no parava de seguir a en Lluc amb la mirada. Ell seia en el mateix lloc de sempre, però de qualque manera se sentia més aprop. No podia deixar de prestar atenció perquè la mestra, tot d’una el mirava, el consultava sense que se sentís examinat, li demanava coses més aviat senzilles de respondre i comptava amb ell com feia amb els alumnes més “competents” de la classe.
Quan va sortir d’escola la seva mare va recollir-lo com de costum. Normalment sortia amb una sensació de fatiga combinada amb l’angoixa anticipada d’una horabaixa plegada d’activitats planejades per a treballar amb les seves dificultats. La seva mare li demanà: “com t’ha anat?” I en Lluc contestà: “bé, molt bé, avui he aprés coses interessants sobre es Sistema Solar”. La mare, sorpresa, va rumiar una estona per acabar dient: “idò, a s’observatori astronòmic s’organitzen visites per a familis i hi pots anar a veure ses estrelles i es planetes amb un telescopi gegant. De fet, crec que un dia d’aquests passarà Venus per davant des Sol i es podrà veure. He llegit que aquest fenomen que anomenen Trànsit de Venus, no tornarà a repetir-se fins d’aquí més de cent anys! Te fa ganes que hi anam?”. En Lluc no va dubtar a contestar afirmativament. A continuació, varen seguir caminant en silenci fins arribar a ca seva. Pel camí, la mare havia estat pensant que si li despertàs aquest entusiasme amb altres àrees de l’aprenentatge, les seves dificultats podrien veure’s reduïdes. Ell començà a qüestionar-se si realment, aquestes dificultats eren per sempre o podien experimentar més canvis com el d’avui.
Mentrestant, la seva mestra, encara a l’aula, enllestia els materials per a les classes del dia següent. Feia temps que rumiava sobre el fet que el nivell d’expectatives que ella tenia en relació a les capacitats dels seus alumnes, podia ser quelcom realment determinant. Per comprovar-ho havia volgut fer un canvi en la relació amb en Lluc, un dels alumnes del grup-classe amb dificultats específiques d’aprenentatge. Per cercar aquest canvi, havia modificat una sèrie de factors que es tractaven en un llibre que havia llegit feia poc i l’havia fet reflexionar molt. Havia seguit un pla que consistia en quatre eixos fonamentals: establir un clima més càlid en el tracte amb ell, tant en la comunicació verbal com no verbal; ensenyar-li més matèria en alguna àrea donant per fet que posseïa habilitats especials en aquesta; oferir-li més oportunitats per respondre correctamentles preguntes a classe i ser generosa amb els feedbacks positius i les rectificacions del tipus “explica-m’ho millor” enlloc de “no és correcte!”. Trobava curiós que fos tant immediat, però després del primer dia d’haver posat en marxa el pla, havia comprovat com en Lluc era capaç de resoldre tasques d’un nivell un poc més elevat del que era habitual a més d’haver estat atent i participatiu durant gairebé tota la jornada. Dubtava sobre si aquests canvis podien ser una excepció difícil de repetir, potser com la del Trànsit de Venus, però tenia clar que valia la pena continuar treballant amb el pla i veure què succeïa amb períodes més llargs de la seva aplicació. No podia llevar-se del cap la idea plantejada en el llibre de que modificant aquestes expectatives d’ella cap als seus alumnes d’una forma continuada, podria arribar a obtenir canvis força positius en el rendiment i èxit escolar dels al·lots que tenien dificultats. També li rondava la idea de poder treballar, conjuntament amb els pares, formes de modificar les expectatives cap als seus fills i d’aquesta manera completar un procés de canvi encara més significatiu. Ja havia pensat altres vegades que tractar les dificultats d’aprenentatge de forma externa a l’escola i la llar, era sempre una solució parcial i per ventura, en molts casos equivocada. Cada pic veia més clar que aquestes intervencions mai podien suplir les possibilitats de canvi que oferia el treball del mestre dins el mateix context d’escola i el dels pares a casa. Sabia que el treball en aquests dos contextos tenia la virtut de poder fer habituals moltes de les excepcions positives en l’aprenentatge… sempre que no fossin la del Trànsit de Venus.
Relat inspirat en el treball: “El Pigmalió a l’Escola” d’en Robert Rosenthal i Eleonor Jacobson.
Autors: David Riera i Anna Sala, escalidoscopi.net
Il·lustració: ruthvalencia.com
Abans d’introduir aquest article, vull donar les gràcies a la Mercè (nom fictici que emprarem en agraïment per permetre explicar la seva història), qui ha autoritzat la publicació d’aquest. Penso que en l’estudi del treball psicoterapèutic, és primordial l’anàlisi de casos i que dit anàlisi, és molt més enriquidor quan podem compartir casos verídics, històries reals o experiències descrites per qui les ha viscudes de primera mà. L’agraïment per ella és especial, justament pel traumàtic que és la seva història i per tant, valenta l’aprovació de la seva publicació. En el moment que escric aquest text, la Mercè ha assistit a consulta en set ocasions. La seva petició inicial és promoure canvis en el seu estat d’ànim sovint depressiu, amb desgana generalitzada cap a qualsevol mena d’activitat i que es presenta acompanyat d’insomni. En la primera entrevista la Mercè ja explica com atribueix aquesta simptomatologia a esdeveniments de la seva història personal.
És una persona jove, la més gran de tres germanes i prové d’un altre país. Als set anys, i encara en el lloc de procedència, els seus pares, pensant en una millor vida per la Mercè, decideixen donar-la en adopció a uns familiars, que ja planejaven emigrar en recerca d’unes millors condicions per al futur dels seus fills. Cal contextualitzar que de la tradició del seu país d’origen es dóna el costum dels dots en el matrimoni. Arribat el moment del casament dels fills, la família de la núvia ha de fer un pagament a la del futur espòs pel simple fet de contraure matrimoni. En aquell moment, els pares de la Mercè veuen que en un futur no podran assumir aquesta responsabilitat amb tres filles i per això, decideixen donar-la en adopció. El seu tiet patern i la seva dona, que ja tenen dos fills homes i volen una filla, en seran els pares adoptius.
En el treball psicoterapèutic amb problemàtiques com les de la Mercè, hi ha l’opció d’emprar la teràpia EMDR (Eye Movement Desensibilization and Reprocessing). Aquesta és una tècnica psicològica que persegueix atenuar els efectes negatius dels esdeveniments traumàtics mitjançant la dessensibilització i reprocessament a través de moviments oculars. En el seu cas, mirem d’identificar quines experiències passades poden tenir a veure amb la simptomatologia depressiva actual. De seguida explica l’escena del dia que els seus tiets vénen a buscar-la a casa. La seva narració és esfereïdora. A casa seva, la maleta penjada a la porta de la seva habitació i preparada per la seva mare. Ja han arribat els seus tiets i nous pares adoptius. El seu pare no hi és present. Sembla que havia anat a treballar fora de la població una temporada. Na Mercè, conscient de què implica la situació, plora desesperada i s’enganxa amb força a les cames de la seva mare. Sap que l’estan separant de la seva família de forma definitiva. És la viva imatge d’un abandonament, de l’immens dolor que suposa separar un infant de la seva edat dels seus pares i germanes i de la impossibilitat d’entendre el motiu de tot plegat. Aquest abandonament i les preguntes que encara avui no sap respondre com el “perquè jo i no una de les meves germanes petites que encara no en són conscients?” o “per què la meva tieta ho va permetre quan en el fons no hi estava d’acord?” són l’origen d’aquest record traumàtic. El sentiment de no importar a les persones que més estimes és per ella emocionalment devastador.
Mitjançant la teràpia EMDR i en el transcurs de tres sessions mirem de dessensibilitzar i reprocessar aquest record com una experiència on ella, com a nena, no en va poder evitar el desenllaç de cap manera, on els seus pares no van imaginar el profund dolor emocional que suposaria, on la tieta tampoc conforme, va haver d’acceptar per la insistència del marit i els seus fills. En definitiva mirem de treballar en la direcció que la Mercè senti que aquest abandonament no va tenir a veure amb la seva valia personal o l’amor dels seus pares, sinó amb una situació culturalment aprovada i que les tradicions i condicions econòmiques fan possible per més que sembla increïble.
Aquest treball comença a veure els seus fruits en el transcurs de les sessions, quan la Mercè inicia la recuperació del seu estat d’ànim. La sensació de por a l’abandonament, que per ella encara és ben actual, ja no la fa decaure de forma tan intensa. Sent ganes de fer coses i afany d’aconseguir un futur lliure d’aquest dolor.
En les sessions d’EMDR, afloren tota mena de records: anteriors a l’adopció, de la seva trista infància posterior, dels obstacles que la seva família adoptiva posava en la comunicació amb els seus pares i germans biològics. També varietat d’emocions: ràbia, impotència i sobretot dolor. El dolor d’una pèrdua dels vincles més forts que pot tenir un infant: la seva família. Però el dolor comença a ser menys ofegós i la seva vida actual passa a ser percebuda amb un altre to. Comença a pensar en el futur amb la seva parella, en com restablir la relació amb la seva família biològica o en el seu futur professional. Ara pot plantejar-se de forma realista aquests temes sense que el passat els paralitzi.
Deixar el passat en el passat i treballar perquè no condicioni de forma irreparable el present, és l’objectiu de diversos tipus de tractament. L’escriptura i narració dels fets, l’anàlisi psicodinàmic dels vincles familiars o el mateix EMDR són formes de canviar la percepció d’esdeveniments anteriors que poden comprometre la salut emocional actual de les persones. Les vivències de la nostra vida s’associen a emocions, de vegades de forma quasi inseparable. Metafòricament, en determinades experiències la nostra ment actua com una mena de procés de fossilització, on només queda l’emoció, separant o perdent l’esdeveniment, potser no suportat per la nostra consciència. De la duresa d’aquest efecte en dependrà la possibilitat de viure o fixar experiències noves lliures de la seva petjada. Tornar al passat i treballar-lo per reexperimentar-lo de forma saludable és a vegades, el pas més recomanable per a resoldre el present.
Un argument freqüent en la consulta psicològica infantil és l’efecte dels criteris o accions educatives que les figures parentals posen en marxa en el dia a dia amb els infants i la repercussió d’aquests sobre la creació de problemes. En els de comportament: “hem estat massa permissius”, en ansietat: “jo també tinc pors i crec que li he transmès” o en socialització: “nosaltres tampoc som massa extravertits” són uns dels exemples típics d’aquests tipus d’atribucions.
Habitualment, tendeixo a veure com a obstacles en la intervenció aquest tipus d’arguments perquè solen fer referència a fets passats (i per tant no modificables) o caracterials (que formen part de la personalitat o caràcter de les persones). A més, hom pot observar com justament quan hi ha aquesta consciència de la relació, és quan mares i pares ja han posat en marxa actituds per modificar la influència d’aquests fets o tarannàs, portant a consulta feina ja feta al respecte.
Efectivament, el passat té una utilitat d’aprenentatge per a situacions futures i els “errors” en l’educació d’un infant poden ajudar a no repetir-los amb un germà petit o amb ell mateix en un futur. Però a la pràctica s’observa que la sensació de culpa bloqueja les habilitats parentals i l’enginy per resoldre situacions que suposen un problema, pot veure’s perjudicat. Poder treballar amb mares i pares per a fer arribar propostes en la seva actitud que suposin un canvi en el problema consultat, és un dels escenaris desitjables en psicoteràpia infantil. Canviar el plantejament de “nosaltres tenim la culpa” en una de les meves reestructuracions preferides “vosaltres enlloc de la culpa teniu la solució i miraré de donar-vos idees per posar-la en marxa” és un pas que accelera i facilita el procés, que abandona les acusacions causals i les substitueix per relacions circulars entre el comportament i els factors que el mantenen. “Hem estat molt permissius i ara hi ha moments que passem a l’altre extrem, actuem educativament sense deixar-nos condicionar pels fets passats sinó per les necessitats educatives actuals del nostre fil”, “jo també tinc pors i és possible que això hagi detonat la seva ansietat, però actualment que la manté i agreuja? Treballem-hi!”, “nosaltres no som massa extravertits però hem de trobar la manera que la socialització no li suposi un problema sense arribar a ser la necessitat de ser la persona més sociable del món”. Aquestes sí són posicions que faciliten el canvi positiu i la solució de problemes. Educar és influenciar, fins i tot manipular a favor del nostre criteri, que mai pot ser objectiu però que en figures parentals gairebé sempre és benintencionat. La culpa és per tant, en aquest context, un obstacle poc justificat que eclipsa les nostres solucions.
Sóc llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb postgrau d’especialització en Psicologia Infanto-juvenil per l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona i màster d’especialització en Teràpia Breu Estratègica pel Centre de Teràpia Estratègica d’Espanya filial del Centre de TBE d’Arezzo (Itàlia). Sóc psicòleg general sanitari acreditat per la Direcció General de Salut Pública i Consum. Des de l’any 1998 em dedico a l’atenció psicològica en la infància, l’adolescència i l’edat adulta des de la consulta individual, familiar i l’assessorament als col·lectius escolar, clínic i dels serveis socials. Actualment em dedico a la intervenció psicològica en nins, adolescents i adults i a la formació a professionals. Sóc psicòleg del Servei d’Assessorament Psicològic de centres educatius i col·laboro realitzant funcions de supervisió. Durant 6 anys he estat membre de l’equip d’atenció psicològica a les famílies en situació de violència en col·laboració amb Adiseb – Atenció Psicosocial i el Servei de Família del Govern de les Illes Balears i actualment sóc supervisor al Programa dels Serveis Socials Comunitaris Bàsics, Equips Municipals d’intervenció familiar i Servei d’Infància i Família de Menorca.
En aquest blog tinc la intenció de compartir experiències, reflexions, formes d’intervenció i altres aportacions extretes de la meva pràctica professional amb el treball com a psicoterapeuta d’Es Calidoscopi.
Al clicar ACCEPTAR o si sigueixes navegant, estàs acceptant l'ús de cookies. més informació
